Perquè en diem «Cant Gregorià»?

Durant generacions hem cregut que el “Cant Gregorià” el va inventar el papa Gregori el gran. I que lluny de la veritat!!.

Sant Agustí (354-430) ens parlà de «les agradables melodies amb què es cantaven els salms de David» i també Sant Anastasi (296-373), bisbe d’Alexandria deia que «se solia obligar als lectors a recitar els salms amb una lleu modulació de la veu, que més que cantar semblava que parlessis».

Sant Isidor de Sevilla (560-636) escrigué: «Si l’home no conserva aquests sons a la seva memòria , aquest moriran perquè no es poden escriure»

A finals del S IV dC l’abadessa gallega Etèria, viatjà a Terra Santa i ens parla de dels himnes, i antífones (com un cant dels salms amb tornada) i salms responsorials.

El fragment més antic que es conserva és un himne del S. III escrit amb notació alfabètica grega. L’Himne isil•làbic (el mateix nombre de síl·labes a cada vers) va ser practicat en siríac per Sant Efrén (306-373).

Sant Hilari de Poitiers (cap al 367), Sant Ambròs (397) i Prudenci, torbem himnes per diferents hores del dia i es Sant Benet S. VI que endreça i ordena les pregaries de les hores.

Chrodegand (748), bisbe de Metz sota el regnat de Pipi el Breu (751-768), ens diu com s’ha de cantar i que el que canta no ha de sobresortir, que els cantors han de ser humils i cantar amb sobrietat i castedat, i els que no estan dotats per a la música han de callar. Els salms no s’han de cantar ni massa despresa, ni massa fort, ni de manera des que ordenada, sinó amb claredat a fi que l’esperit dels cantors estigui en sintonia amb aquells que escolten.

Per tant el cant en si mateix ha existit des de les arrels del cristianisme. I molt abans que sant Gregori. Així dons perquè I l’atribució a Sant Gregori?

Al S. XI essent Focio Patriarca de Constantinoble, l’Occident es separa totalment de l’Orient de tal manera que es consuma el 1054, la diferència litúrgica entre el que abans havia estat l’imperi Romà.

És a partir d’aquesta data que s’atribueix el cant a Sant Gregori. Però això no es dóna de cop, cal tenir en compte que a partir de l’any 900 es tenia el costum de representar al principi d’un sacramentari (llibre litúrgic d’ús sacerdotal) la imatge de sant Gregori escrivint al dictat de l’Esperit Sant (en forma de colom).

El primer testimoni es troba en els textos de l’anònim de Whitby copiat entre 798 i el 800, sembla que aquest costum va continuar fins al S.X, quan apareix el testimoni del manuscrit de Hatker on en el frontispici del seu antifonari representa a Sant Gregori escrivint neumes.-

Definitivament al 872-873 Jean Diacre fa una biografia de Sant Gregori i en ella afegeix la llegenda de què fou ell qui va inventar el Cant Gregorià com si fos certa, així és com la fàbula que ens ha arribat fins els nostres dies.