Perquè és fonamental avui el Cant Gregorià?

Des de fa temps em pregunten que defineixi el «Cant Gregorià». Que doni pautes del seu paper històric tant litúrgic com musical, però ningú em pregunta pel seu paper avui, perquè serveix el seu ensenyament. En un món tan eteri, el concepte avui és fonamental, i fins i tot, allò que tots enteníem, perquè formava part de la història de la música, avui s’esvaeix i queda curt, i avorrit.

Durant aquests últims anys (posem-hi 30 anys) he reconegut en el Cant Gregorià unes qualitats que encara avui romanen en la meva valoració positiva i potser també vitals.

Des d’una perspectiva històrica el llegat del Cant Gregorià a la Música Occidental és fonamental. De fet sense aquesta experiència musical que durà tants i tants anys hagués estat difícil la gran evolució fins als nostres dies. Insistir sobre del paper com antecedent de la música del nostre temps seria reiteratiu. En canvi no és tant conegut, pel públic en general, el llegat paleogràfic, les primeres escriptures musicals dels antics manuscrits de Cant Gregorià. Aquí cal fer valdre no només el signes (que no notes) que ajuden a una execució melòdica, sinó també la identificació rítmica de la música en aquests neumes i sempre al servei del text. D’això en són testimonis els manuscrits més antics que avui coneixem i que daten de la primeria del S. IX al S. XII.

No és menys important la singularitat de la seva sonoritat, l’entonació, les recitacions, l’acabament o cadències, és a dir: el caràcter de les peces musicals, que anomenem: la modalitat. Aquesta subtilesa en un repertori que pot semblar monòton o retòric, és el que el fa atractiu, perquè dóna una peculiaritat a cada peça i la fa única; a voltes alegre, a voltes trista, mística o dramàtica. A més aquest so tan particular el té també, el Cant Gregorià, per la seva textura, la disposició de les notes i evolució melòdica. Els intervals majors de caràcter ample, la utilització el pien (mig to). L’alçada de les melodies, els melismes utilitzats, l’estructura centonitzada (feta amb fórmules), o la gran creativitat en tan pocs elements, fa d’aquest repertori un conjunt extraordinari i que encara ara tenim l’oportunitat de cantar i escoltar.

Finalment la utilització del llatí com a llengua dels cants (ara hi donem molta importància a la llengua, i en moment de constituir-se el repertori era la llengua més parlada) ens apropa a unes estructures lingüístiques antigues, que ens sorprèn pel contrast de la seva actualitat, els seus matisos, la seva sensibilitat. No només ens dóna fe dels recorreguts dels nostres mots, sinó de com els comprenem avui dia. A més de la poètica de la mateixa llengua, la melodia del llenguatge i de la pronúncia, que la fan d’una experiència riquíssima.

I tot això amb el màxim respecte pels que encara avui fan servir el Cant Gregorià com a pregària cantada, amb el seu valor vocal i religiós.

Així, sempre proposo a les corals, escoles, i conservatoris de música, que parin esment en aquest repertori que no per antic, i gairebé en desús, ha d’estar més viu que mai per la seva consistència pedagògica.